divendres, 3 de juliol del 2009

FESTA MAJOR 2009


CRÒNICA DE LA MARATÓ A LA COLÒNIA GÜELL.
27 de juny de 2009.


Sis de la tarda a la Colònia. Una pluja de sol cau damunt de la plaça i ens fa por la calor. Els veïns s’han assegut formant mitja rotllana, on les parets i els arbres hi fan una mica d’ombra, contents d’observar l’espectacle. I comença el primer ball, sona la música, es fan les primeres fileres i, de mica en mica, s’omple l’espai. Arriben més colles d’amics que ens saluden i ballen. Arriben també gent que no conec, jo que em creia conéixer tothom. Molta gent va venint a fer-nos companyia, a mostrar als nostres veïns que els del country som una gran colla d’amics. No hi vam ser tots, bé prou que ho sabem, però quina sort de tants que van venir. Quant hi érem ahir? No us ho podria pas dir, però una cosa és segura, més de cent cinquanta segur. El Carles va fer un petit regal per entregar a cadascú, en va fer cent cinquanta, i va fer curt. Ara s’haurà de passar tot l’istiu fent-ne més. Al sopar de després es van vendre cinc-cents cinquanta tiquets, i jo estic segur que hi érem al cinquanta per cent, mitat veïns, mitat del country. I les motos, i el cotxe del Carles, i molts caps amb barrets, i les noies del Besós totes vestides igual. Feia patxoca la plaça tota plena de country i de sol.

Resumint, que des del punt de vista númeric, fredament matemàtic, va ser un èxit clamorós. I si ho mirem pel costat dels retrobaments, de les converses, dels riures i els crits, vam complir amb escreix les millors espectatives. Mai no hi havia hagut tanta gent ballant country, mai no havia sigut tan normal passejar amb botes i barret pels carers de la Colònia.

I després el sopar a la serena, feia goig tanta gent asseguda a la fresca, tanta gent per dir adéu a la Festa Major, tantes amigues i amics a la vora. Culinàriament, ja se sap, una butifarra, un panet, un gelat i un got de vi no dónen per més, però hi ha dies i moments en què tot ho trobes més bo. Si ens situem a la nit tèbia que enceta l’istiu, si hi plantem una fina tallada de lluna i una ratapinyada juganera empaitant els mosquits, si hi afegim la millor companyia, una butifarra, una llesca de pa, un gelat i un got de vi dónen molt de si, i fins i tot semblen un àpat del Bulli. Ho vaig preguntar i tothom em deia el mateix “Boníssim!”

I les fotos? Abans me n’enrenia de l’estereotip japonés, un home al darrera una càmara de fotografiar. Ahir hi havia moltes càmeres amb algú enganxat al darrera. Moltes fotos recordaran aquest moment, moltes imatges potser oblidades als discs durs dels ordenadors. En veurem alguna? Hi hauria d’haver una xarxa de solidaritat, una Oenegé que recollís adreces i fotos per fer-ne partícep tothom. Nosaltres, si finalment ens en arriba alguna, ens comprometem a fer-ne quatre còpies selectes per a plantar-les a l’entrada de la sala on ballem. Seria bonic poder reviure aquest dia quan ja hagi passat tot l’istiu.

Quan marxàvem, les cadires guardades, les taules plegades i la plaça mig buida, l’amiga explica el darrer acudit “La professora li pregunta a l’alumne que per què s’han divorciat els seus pares. Per culpa de la diarrea. Cóm pot ser que s’hagin divorciat per la diarrea? Segur, perque la mare li deia al meu pare: si no se’t posa dura aquesta merdeta em divorcio” Trobava a faltar l’acudit que tancava les festes. I ara més, que amb el temps els he anat entenent.

Els camins de la nit són dolços de caminar, tothom ho sap, i les hores passen boniques. No hi ha pressa si la fresca és suau i l’aire duu l’olor de la flor del til·ler. Però la vida és curta quan s’està bé i les hores passen que ni te n’adones. La lluna creix, petita petita, enganxada a ponent i no gosa anar a dormir, encisada de gresca i rialles.